Continuant amb el tema del cinema hem fet un FOLISCOPI.
La sensació de moviment s’aconsegueix mostrant una successió d’imatges a una velocitat més gran de la que l’ull humà és capaç d’enviar al cervell, de manera que s’hi acumulin i el cervell cregui veure una imatge contínua que en canviar de posició simulant el moviment.
Això és el que hem intentat nosaltres treballant al taller: el foliscopi.
En primer lloc hem escollit quina acció volíem fer: un cuc que passa per sota un arbre, una nena que ensopega amb una pedra, dos nens passant-se una pilota, un xoc de cotxes…
Després hem començat dibuixant el primer i l’últim dibuix, per seguint dibuixant tota la seqüència de l’acció escollida.
dimarts, 27 de setembre del 2011
dijous, 22 de setembre del 2011
Taller de cinema
Taumàtrop
El taumàtrop (del grec thauma (meravella) i tropos (acció de girar)) és una joguina òptica que aprofita l'efecte de la persistència de la visió o persistència retiniana.
Es tracta d'un disc dibuixat per les dues cares, amb dues parts complementàries d'una mateixa escena, al qual es lliguen dos fils de manera que en fer-lo girar ràpidament se superposen les imatges de cadascuna de les seves cares i es pot veure l'escena sencera. Si a una cara hi ha el dibuix d'un ocell i a l'altra el d'una gàbia, en fer anar la joguina veurem l'ocell dins la gàbia.
Va ser inventat entre 1820 i 1825, però la seva paternitat és discutida. Habitualment s'atribueix al metge anglès John Ayrton Paris que ho va utilitzar el 1824 al Royal College of Physicians de Londres per tal de demostrar el fenomen de la persistència retiniana. Però s'hauria basat a les idees de l'astrònom John Herschel i del geòleg William Henry Fitton. (de la viquipèdia)
El taumàtrop (del grec thauma (meravella) i tropos (acció de girar)) és una joguina òptica que aprofita l'efecte de la persistència de la visió o persistència retiniana.
Es tracta d'un disc dibuixat per les dues cares, amb dues parts complementàries d'una mateixa escena, al qual es lliguen dos fils de manera que en fer-lo girar ràpidament se superposen les imatges de cadascuna de les seves cares i es pot veure l'escena sencera. Si a una cara hi ha el dibuix d'un ocell i a l'altra el d'una gàbia, en fer anar la joguina veurem l'ocell dins la gàbia.
Va ser inventat entre 1820 i 1825, però la seva paternitat és discutida. Habitualment s'atribueix al metge anglès John Ayrton Paris que ho va utilitzar el 1824 al Royal College of Physicians de Londres per tal de demostrar el fenomen de la persistència retiniana. Però s'hauria basat a les idees de l'astrònom John Herschel i del geòleg William Henry Fitton. (de la viquipèdia)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)